2-oxo-2-(tiofen-2-il)acetat CAS 4075-58-5

Com a reflex de les seves altes estabilitats, els tiofens sorgeixen de moltes reaccions que impliquen fonts de sofre i hidrocarburs, especialment insaturats. La primera síntesi de tiofè per Meyer, informada el mateix any que va fer el seu descobriment, implica acetilè i sofre elemental. Els tiofens es preparen clàssicament mitjançant la reacció d'1,4-dicetones, dièsters o dicarboxilats amb reactius sulfurants com el P4S10 com en la síntesi de tiofè de Paal-Knorr. Els tiofens especialitzats es poden sintetitzar de manera similar utilitzant el reactiu de Lawesson com a agent sulfurant, o mitjançant la reacció de Gewald, que implica la condensació de dos èsters en presència de sofre elemental. Un altre mètode és la ciclització Volhard-Erdmann.

El tiofè es produeix a una escala modesta d'unes 2,000 tones mètriques a l'any a tot el món. La producció implica la reacció en fase de vapor d'una font de sofre, normalment disulfur de carboni, i una font de C-4, normalment butanol. Aquests reactius es posen en contacte amb un catalitzador d'òxid a 500-550 graus.

El tiofen-2-glioxilat d'etil (4075-58-5) també es pot anomenar -2-tiofeneglioxilat d'etil; Etil alfa-oxotiofen-2-acetat; Èster etílic de l'àcid tioxílic-2-; 2-oxo-2- ({2-tienil)acetat d'etil. És perillós, per la qual cosa s'han de conèixer les mesures de primers auxilis i d'altres. Com ara: Quan a la pell: primer, s'ha de rentar la pell amb aigua abundant immediatament durant almenys 15 minuts mentre treu la roba contaminada. En segon lloc, obteniu ajuda mèdica de sabates. O als ulls: rentar els ulls amb aigua abundant durant almenys 15 minuts, aixecant ocasionalment les parpelles superior i inferior. A continuació, obteniu assistència mèdica aviat. Mentre s'inhala: retirar de l'exposició i traslladar-lo a l'aire fresc immediatament. no respirar. Quan la respiració sigui difícil, donar-li oxigen. I tan bon punt per obtenir ajuda mèdica. A continuació, teniu la ingestió del producte: Rentar la boca amb aigua i obtenir ajuda mèdica immediatament. Notes per al metge: Tractar amb suport i simptomàticament.

A més, el -2-glioxilat d'etil tiofè (4075-58-5) pot ser estable en condicions normals de temperatura i pressió. No és compatible amb agents oxidants forts, fonts d'ignició, àcids forts, bases fortes, i no cal Preneu-lo amb materials incompatibles. I també eviteu que es descomposi en productes de descomposició perillosos: fums i gasos irritants i tòxics, diòxid de carboni, monòxid de carboni.

Els derivats de l'àcid fosfònic han rebut aplicacions en l'emmagatzematge d'energia i la catàlisi. També s'han utilitzat en intercanvi iònic, reaccions d'intercalació enantioselectiva i en l'autoassemblatge de pel·lícules primes que presenten propietats electroactives. A més, també s'han desenvolupat membranes de polielectròlits a base de derivats de l'àcid fosfònic que mostren una resistència considerable a la temperatura i la corrosió, així com als atacs dels radicals lliures.

Els derivats de l'àcid fosfònic també són compostos interessants des d'un punt de vista més fonamental. De fet, la flexibilitat conformacional intrínseca dels seus grups hidroxil i també la seva capacitat de participar en interaccions de tipus enllaç H intra i/o intermolecular, tant com a acceptors com donants, solen donar lloc a arquitectures moleculars i supramoleculars interessants. Aquests es veuen reforçats en els casos en què el substituent connectat a la part d'àcid fosfònic també té característiques estructurals que desafien la investigació (per exemple, flexibilitat conformacional, deslocalització d'electrons π, capacitat de formació d'enllaços H, entre d'altres).

S'informa de la síntesi d'un nou àcid fosfònic, (2-oxo-2-(tiofen-2-il)etil) àcid fosfònic (OTEPA; Esquema 1), juntament amb la seva caracterització estructural i espectroscòpica a nivell molecular i en fase cristal·lina. OTEPA és un derivat simple de l'àcid fosfònic que coincideix amb les característiques estructurals per mostrar un nombre considerable de conformers (té cinc graus de rotació interna diferents que poden donar lloc a isòmers conformacionals) i diferents tipus d'interaccions de tipus H intra/inter molecular [exhibeix cinc centres electronegatius, més un sistema π d'anell deslocalitzat, que pot actuar com a acceptors d'enllaç H (donadors d'electrons) i dos grups OH que poden funcionar com a enllaç H donants].

L'objectiu principal d'aquest article és donar llum a la diferent importància de les principals interaccions intra i intermoleculars existents en la molècula aïllada del compost i/o en la fase cristal·lina. Aquestes dades són rellevants per millorar el coneixement disponible sobre les característiques estructurals i les propietats del fragment d'àcid fosfònic. es va investigar teòricament l'espai conformacional de la molècula OTEPA i es van caracteritzar estructuralment i espectroscòpicament els conformers més estables. Les estabilitats relatives dels conformers s'expliquen a partir de les característiques estructurals del compost, sent l'enllaç H intramolecular establert entre un dels grups OH del fragment d'àcid fosfònic i l'àtom d'oxigen carbonílic del substituent, sent la principal interacció intramolecular responsable de la Estabilització dels conformers d'energia més baixa del compost.

De manera molt interessant, es va trobar que el contacte O⋯S entre l'àtom d'oxigen del carbonil i l'àtom de sofre de l'anell de tiofè (que és similar al contacte de tipus N⋯S trobat anteriorment en altres sistemes moleculars) també era una interacció intramolecular important per determinar l'estabilitat dels dos conformadors d'energia més baixa d'OTEPA. D'altra banda, en el cristall, l'enllaç H intramolecular que estabilitza els conformers d'energia més baixa de la molècula OTEPA aïllada es substitueix per enllaços H intermoleculars establerts amb molècules veïnes, de manera que les conformacions seleccionades en la fase cristal·lina són estructures de major energia. mentre aïllat (amb energies superiors a la del conformador més estable en més de 13 kJ mol−1). L'OTEPA és llavors un exemple interessant d'un compost que mostra una selecció conformacional després de la cristal·lització que requereix una reorganització estructural considerable.